21
Durant la diada de Sant Martirià d’enguany, vam celebrar al local d’”El Foment” un acte ben emotiu i entranyable: la recepció del piano de Manel Saderra, cedit per l’Ajuntament de Banyoles, i el bateig de la Sala Gran com a “Sala Manel Saderra i Puigferrer”.

Per conèixer millor la història del piano, en parlem amb la filla del mestre, Sra. Magdalena Saderra.

Recorda en quines circumstàncies va arribar el piano a casa vostra? Del meu record, el pare sempre havia tingut piano, fins i tot durant una temporada en tenia dos. Sempre els havia tingut de segona mà, perquè no tenia cèntims per comprar-ne un de nou. No recordo exactament quan va obtenir aquest piano, però segur que era quan vivien a Girona, a Santa Eugènia.

I quan l'any 1957 van tornar a viure a Banyoles, a Can Pujol del carrer de Girona, hi van portar el piano i el tenien al menjador, on el pare treballava i componia.

Les fotos que acompanyen el piano en el local del Foment, són d’aquest menjador? No, l'any 1963 ens vam traslladar a Can Cames del carrer Sant Martirià, on vam viure fins a l’any 1986. Allà el pare hi tenia el piano, un escriptori i un sofà. Les fotos són d’aquesta estança.

S’hi passava moltes estones el mestre tocant el piano? No gaire, de fet quan componia el pare xiulava (i fumava). Només quan es posava a escriure i per donar el to, llavors tocava el piano, però no, no el tocava gaire bé, tampoc donava el to bé, ja que estava una mica desafinat i sempre donava un to més baix. Tal com estava, ja no es podia afinar. Tampoc ha d’estranyar, el germà del pare va compondre més de tres-centes sardanes sense tenir piano ni cap altre instrument, llevat el fiscorn que tocava amb la cobla.

Hi éreu vosaltres quan componia? A vegades si, però generalment volia estar sol, sobretot quan feia els arranjaments per les orquestres i havia d’enllestir a temps els lliuraments, volia estar tranquil i demanava silenci i que no el destorbessin.

I quan es va traslladar a Mata a viure amb vosaltres, també hi va seguir el piano? Si, allà hi vam viure els meus pares, l’Arturo i jo i els nostres dos fills; la mare estava malalta. Quan l'any 1989 va rebre el premi Jaume I i li van donar 500.000 pessetes, tots li dèiem que comprés un piano però com que cap dels de casa tirava per músic, no va voler comprar-ne cap. Va ser quan la Sra. Ma Àngels Alabert i el pare feien reunions a casa del jurat dels premis de composició Ceret Banyoles i en adonar-se’n que el piano estava desafinat, li va oferir un dels seus. I així va ser com li va deixar el piano que de joveneta li havien comprat els pares per estudiar. No me’n recordo ben bé quan va passar això, però quan l'any 1993 li van donar la Creu de Sant Jordi, ja té fotos amb el piano de l’Alabert. I al cap d’un temps de faltar el pare, li vam tornar.

I que va passar amb l’altre piano, el d’en Manel? Com que no cabien tots dos pianos a casa, el va donar a una veïna amb la qual teníem molt bona relació, l’Anna Teixidor, que el va posar a una sala gran d’una casa de pagès que tenien a Figueroles, la Canova. Hi tenia una funció només decorativa, ja que no el tocava ningú. Quan l’Anna va enviudar i va canviar de casa, el piano va anar a parar a una nau o un magatzem a la zona de la Farga de Banyoles.

Després la història ja és coneguda, l’Ajuntament de Banyoles va llogar aquesta nau, es va saber que el piano havia estat d’en Manel i ...

L’alcalde va posar fil a l’agulla i el va fer restaurar, fins que el van donar al Foment. Em sembla que el lloc on l’heu posat és ideal, ja sé que no és un instrument molt bo, però és el que representa. Al pare segur que li hagués agradat molt.
Actions: E-mail | Permalink |