25
Encara avui, quan ja han passat un grapat d'anys, me'n faig creus que no es produïssin topades més considerables. Quan penso en aquelles corredisses enjogassades pel bell mig de les rotllanes de dansaires em resulta inversemblant que no acabessin sovint amb algú rodolant per terra entre renecs i gemecs. És dels records més reculats i nítids que tinc d'una infantesa que es va desplegar a redós de la Plaça Major: la mainada fent curses i jocs per entremig dels sardanistes, al ritme que marcaven les tirades de curts i de llargs. Petites temeritats que, ben mirat, eren innecessàries, perquè per uns nap-bufs com nosaltres la Plaça oferia una multitud de racons més arrecerats on esplaiar-nos, però preferíem l'excitació afegida d'haver d'esquivar cames i braços. I no podíem evitar acabar acompassant les nostres curses amb les tonades de les cobles, accelerant-nos també nosaltres quan arribaven els salts forts.

Aquesta és la banda sonora de la meva, de la nostra infantesa: les sardanes sonant amb estridència en una Plaça Major resolta en una munió de petites evocacions circulars seves, on les arcades de pedra es reproduïen com en un eco en les rotllanes de braços enllaçats.

Banyoles és avui una ciutat amb una vitalitat musical extraordinària, que pot rivalitzar amb el paper preponderant que tradicionalment hi ha tingut el teatre. Té una Escola Municipal de Música amb més de quatre-cents alumnes, un Auditori de l'Ateneu on s'hi programen músiques clàssiques i modernes amb intèrprets i grups de primer nivell, festivals com l'(a)phònica, el FEM Jazz!, L'Estrany, Nit de Bosc o –des d'aquest any- l'Ethno Catalonia, conjunts estables de tot tipus i estils, alguns amb una trajectòria tan notable com el Cor de Teatre.

Però cada any, per Sant Martirià, les sardanes s'ensenyoreixen de la ciutat amb el permís de Barraques, i els records acudeixen puntualment a la cita que convoquen les cobles. I llavors es produeix una d'aquelles subtils paradoxes de la memòria, semblant a la que feia notar Proust en el seu deliciós opuscle Sur la lecture: quan de petit jugava entre les colles, no parava atenció a la música de la cobla, només als jocs i als companys a qui empaitava. Però avui a penes recordo amb qui i a què jugàvem, i en canvi ressonen intactes en la memòria aquelles sardanes.

Article publicat originalment a El Punt Avui en l’edició del 24 d’octubre de 2016.
Actions: E-mail | Permalink |